El gravat matèric Collagraph Techniques
Aquesta exposició està dedicada a mostrar la part del gravat que quasi mai s’exposa: les planxes que s’utilitzen per imprimir les estampes. És amb les planxes on l’artista treballa directament amb la finalitat d’obtenir la imatge desitjada. I ho fem volgudament amb un altre punt d’interès: la presentació de planxes no convencionals i poc habituals en el món del gravat, és a dir les planxes que nosaltres anomenem suports alternatius.
Aquestes planxes no metàl·liques es van començar a utilitzar als anys setanta seguint els corrents més innovadors i en contraposició al gravat tradicional habitual de l’època, temps en què es començaven a intuir les tendències ecològiques i d’estalvi de materials pel fet que en aquests processos no s’utilitzen ni àcids ni planxes metàl·liques (coure, zenc, ferro, etc.).
Posteriorment, als anys vuitanta, nosaltres vàrem reprendre algunes d’aquestes tècniques, adaptant-les als temps, modificant, aprofundint i ampliant alguns dels seus conceptes bàsics i incorporant-ne d’altre fruit de la nostra investigació, tècniques que vam divulgar en l'àmbit internacional a través dels cursos de l’Escola d’Estiu Internacional de Gravat i de les publicacions.
La característica principal d’aquest tipus de planxes és que esdevenen una obra en si mateixes si en considerem les qualitats plàstiques i estètiques, sobretot per la proximitat al món pictòric i la facilitat quant a la seva realització dels artistes habituats a treballar amb elements plàstics i pictòrics.
La part més conflictiva d’aquest procés és controlar la durada de la planxa, ja que no podem oblidar que l’objectiu és efectuar una edició d’obra gràfica amb un determinat nombre d’estampes. Resulta necessari, per tant, saber diferenciar el que es pot i el que no es pot fer. Contràriament, el que faríem serien monotips, i d’això ja en parlarem un altre dia.
Jordi Rosés i Pilar Lloret
Aquestes planxes no metàl·liques es van començar a utilitzar als anys setanta seguint els corrents més innovadors i en contraposició al gravat tradicional habitual de l’època, temps en què es començaven a intuir les tendències ecològiques i d’estalvi de materials pel fet que en aquests processos no s’utilitzen ni àcids ni planxes metàl·liques (coure, zenc, ferro, etc.).
Posteriorment, als anys vuitanta, nosaltres vàrem reprendre algunes d’aquestes tècniques, adaptant-les als temps, modificant, aprofundint i ampliant alguns dels seus conceptes bàsics i incorporant-ne d’altre fruit de la nostra investigació, tècniques que vam divulgar en l'àmbit internacional a través dels cursos de l’Escola d’Estiu Internacional de Gravat i de les publicacions.
La característica principal d’aquest tipus de planxes és que esdevenen una obra en si mateixes si en considerem les qualitats plàstiques i estètiques, sobretot per la proximitat al món pictòric i la facilitat quant a la seva realització dels artistes habituats a treballar amb elements plàstics i pictòrics.
La part més conflictiva d’aquest procés és controlar la durada de la planxa, ja que no podem oblidar que l’objectiu és efectuar una edició d’obra gràfica amb un determinat nombre d’estampes. Resulta necessari, per tant, saber diferenciar el que es pot i el que no es pot fer. Contràriament, el que faríem serien monotips, i d’això ja en parlarem un altre dia.
Jordi Rosés i Pilar Lloret
GRAVAT MATERIC
Cartro amb carborundum. Núria Salomó.
Cartro amb carborundum. Núria Salomó.
EXPOSICIO ESPAI F
Patronat Municipal de Cultura Jordi Rosés i Pilar Lloret . Artist Students .
Núria Calsapeu
Marina Carbonell
Cristina Castanera
Arnau de la Hoz
Mar Llinés
Mercè Montserrat
Armand Núñez
Enric Punsola
Núria Salomó
Eva Sanchez
David Vergés
Núria Calsapeu
Marina Carbonell
Cristina Castanera
Arnau de la Hoz
Mar Llinés
Mercè Montserrat
Armand Núñez
Enric Punsola
Núria Salomó
Eva Sanchez
David Vergés
GRAVAT MATERIC
Cartro amb carborundum. Núria Salomó.
Cartro amb carborundum. Núria Salomó.